Acabo de passar un cap de setmana a Barcelona. Fou per a mi un xoc lingüístic i cultural. Fa 4 anys que m’inicio al català i en fi tenia la intenció de començar a parlar català dins la capital de Catalunya. Quina decepció, quina sorpresa, quin desastre! Vaig arribar a la recepció del meu hotel. Ningú hi parlava català. Hom em va donar documentació sobre l’hotel… en castellà i en anglès. Vaig anar amb amics dins un restaurant del port. Menú en català, sí, però la cambrera no parlava català. Vaig prendre un taxi, el taxista només parlava castellà i una mica anglès. Vaig mirar TV3 a l’hotel, publicitat en castellà i un programa d’entrevistes on els catalans parlaven en català i els castellans de Barcelona, que entenien perfectament el català, contestaven en castellà. Imagineu l’efecte sobre la gent com jo que vol parlar català! Seria temptador de dir «A que serveix el català si no puc utilitzar-lo!»

Em recordo els anys seixanta a Montreal. Els immigrants parlaven anglès ; als canadencs anglesos entenien una mica el francès però contestaven sempre en anglès als quebequesos francesos. El meu record el més fort és el de dos empleats de llengua francesa que parlaven anglès entre ells al gran magatzem Eaton… per a mi un símbol d’un poble que era a punt de ser assimilat. Ara, Montreal és una ciutat de llengua francesa. Els immigrants i els canadencs anglesos parlen francès i participen amb molt de gust a la cultura quebequesa, sense perdre la seva identitat d’origen. Com van fer els quebequesos per salvaguardar Montreal? La llei 101 sobre la llengua francesa i anys i anys de diàleg per canviar actituds.

Seria molt presumptuós de la meva part de voler dir als catalans el que cal fer. Jo sé que la situació catalana és diferent de la del Quebec, que la història és diferent, que les sensibilitats són diferents. Peró, el perill de la pèrdua de Barcelona com a capital catalana és real, i crec que hi ha solucions.

No era fàcil de convèncer els canadencs anglesos que calia donar la prioritat al francès, però vam poder fer-ho. Les Nacions Unides declaren clarament el dret dels pobles a decidir del seu futur i també a prendre mesures necessàries per assegurar la supervivència de les seves llengües, dins el respecte de les altres llengües oficials. Al Quebec, calia explicar que l’anglès no és amenaçat, mentre que el francès era a punt de desaparèixer a Montreal. Calia demostrar això amb estadístiques demogràfiques. Es tractava de recórrer al bon sentit de la gent.

La llei 101 va establir la prioritat del francès (ensenyament, llengua de treball per empreses de més de 50 persones, llengua d’embalatge i d’etiquetatge, escoles angleses per als canadencs anglesos però no pels immigrants). El problema amb la llei catalana és que el català i el castellà són “iguals”. Sabem molt bé que dins alguns contextos, com els del Quebec i de Catalunya, la “igualtat” significa sovint predominança del castellà o de l’anglès. A la Comunitat autònoma de Catalunya, les dues llengües han de ser iguals, però amb prioritat al català. Sento sovint castellans dir que el castellà és amenaçat a Catalunya, no és el cas, evidentment, i cal dir-ho, repetir-ho.

La solució : 1) canviar la llei lingüística perquè l’ús del català sigui realment obligatori dins els indrets públics 2) Crear un organisme de vigilància respecte a l’ús del català 3) Prohibir la publicitat en castellà dins els mitjans de comunicació catalans.  4) Limitar l’ús del castellà dins programes de la radio i de la televisió catalanes. 4) Establir un programa per encoratjar els castellans que entenen el català a parlar-lo també. No és normal d’entendre la llengua de la majoria i no voler parlar-la. 5) Enfortir la llei sobre la retolació en català (català i castellà, però prioritat i més visibilitat al català) i aplicar-la.

Mai oblidaré el que el meu amic l’antic primer ministre del Quebec René Lévesque va dir (ell em parlava en anglès, perquè li agradava, i jo li contestava en francès! rèiem molt d’aquesta situació personal de rols invertits !) : «Sense aparadors dins la seva llengua, un poble és fotut» (traducció lliure, citació exacte : «La vitrine de Montréal doit être aussi française que celle de Toronto est anglaise.»).

I ara, jo, vosaltres, gosarem aplicar la imatge de l’aparador a Barcelona i a Madrid ?

Donald Smith

Donald Smith és catedràtic de literatura i cultura quebequesa, autor d’una quinzena de llibres, especialista de la supervivència de llengües minoritàries, i editor.

El Punt del 29 de novembre al 5 de desembre del 2008