Donald Smith

Introducció del llibre-cds Canten Giné, edicions Angelets de la Terra, premi “Coup de coeur” de l’Académie Charles-Cros 2015:

Quan tenia 20 anys, era a la Sorbona a punt de fer una recerca sobre la fantasia i l’humor en l’obra de Boris Vian. Ara sóc a Girona ; escolto i llegeixo en Joan Pau Giné i en Boris torna a visitar-me. Recordeu la cançó El desertor ? :

Monsieur le Président / Senyor President
Je vous fais une lettre / us escric una carta
Que vous lirez peut-être / que potser llegireu
Si vous avez le temps / si teniu temps
Je viens de recevoir mes papiers militaires / Acabo de rebre l’ordre de marxar
Pour partir à la guerre / marxar cap a la guerra
Monsieur le Président / senyor President
Je ne veux pas le faire / No vull fer-ho
Je ne suis pas sur terre / no sóc en aquesta terra
Pour tuer des pauvres gens / per matar la pobra gent

… una crida per la pau que hauria pogut fer en Joan Pau Giné. Boris i el trobador de Bages de Rosselló es troben reunits en el meu cap.

Per a cada poble és essencial que els seus escriptors s’identifiquin en cos i ànima a la llengua parlada del país. I sovint han de codificar-la, inscriure-la en un registre creatiu. Recordo una frase del gran escriptor americà Faulkner, el qual escrivia en la llengua del seu petit poble del sud dels Estats-Units : “No podem ser més universals que quan som petits. Ser universal, és ser fidel al llenguatge del seu carrer, del seu camp.” O podem referir-nos també al dramaturg i novel·lista quebequès Michel Tremblay que en les seves obres utilitza el francès quebequès : “A l’inici, escrivia una mena de sub-literatura francesa, escrivia com l’escola em deia que ho havia de fer. I, de sobte, vaig començar a escriure en quebequès; en aquell moment, la meva imaginació va enlairar-se.” No sé si Joan Pau Giné era conscient de la importància d’expressar-se en la llengua del país però ho va fer de forma que, el gran cantautor i intèrpret de Bages, va portar el rossellonès a un nivell d’expressió literària excepcional.

L’imaginari i els temes de Giné ens transporten a un univers on regnen l’humor i una profusió d’imatges i metàfores que anomenen i qüestionen diferents realitats de la Catalunya Nord i de la societat en general. Giné vivia en un país que no existia políticament, o molt poc, però que bullia interiorment en el fons de la gent. El trobador quebequès Gilles Vigneault canta “El meu país no és un país, és l’hivern”, esperant que un dia arribi la primavera. I Joan Pau Giné remena l’allioli esperant que un dia munti. I què és l’allioli ginesenc el qual ja forma part de l’imaginari col·lectiu? Una cançó que agrada molt a la mainada. La prova? : Cada primavera, el Museu del Joguet de Catalunya (Figueres) organitza uns tallers d’allioli per a la mainada on hi sona la cançó. Joan Pau és, doncs, ben present al Museu del Joguet!

La cançó-poema L’Allioli és una joia i, com moltes altres cançons de Giné, resplendeix de matisos, de sentits camuflats en imatges de despertament i de revolta. Al cor del cant : el refrany “muntarà muntarà l’allioli muntarà”. I perquè pugi, perquè la salsa prengui, cal un “poc de paciència, de voluntat”… ja que fa 300 anys que el poble espera tornar a ser reconegut. “Demagògia” n’hi ha i n’hi haurà, però sobretot un “poc de pebre picat”, do de la gent per a lligar la salsa. Giné ens bressola amb la seva imaginació, amb fantasia, amb la “força d’un ramat”. Millor “pasturar”, nodrir-nos de la natura que amb els discursos. L’allioli muntarà, no dels “mestres educats”, d’“intel·lectuals pesats“, d’“eleccions de quant en quant” que no canvien res, de la societat de “coca-cola” i  “ciment armat.”

Al Quebec són els poetes i els “chansonniers” (quebequisme per a cantautors i intèrprets), els que van crear la imatge d’un país quebequès nomenant la seva natura : flora, fauna, llacs, rius, pobles i ciutats. A la Catalunya Nord, escriptors i cantants van fer el mateix. Penso amb en Pere Figueres i la seva “recerca d’una terra” i, evidentment, amb en Joan Pau Giné amb el seu estil únic barrejant fantasia, humor i, fet important, una faula impressionant on els animals i la natura autòctona apareixen personificats, humanitzats.  Hi ha aquest cuc que “se recoquilla”, “s’entortilla” ? : “ Al mig del món no ten ni cap ni cua… Deu tenir quelcom a dir” sobre la bestiesa humana, i en Giné fa córrer la nostra imaginació quan oposa el cuc feliç als homes cruels i desgraciats.

I el cargol que saluda simpàticament en Giné, el cargol que té estels per navegar, que torna al matí al seu bressol, és una fantasia que sembla ser el remei del poeta per enfrontar-se als problemes del món. Si, d’un costat, el cantant descriu la “puta realitat”, de l’altre, es meravella quan “espia” el petit cargol :

Bona nit cargol
sall del teu bressol…
El la per dir prou
el si per si plou
el do per dormir
el re pel camí
el mi per qui vol
el fa si fa sol

En Joan Pau Giné guarda la mirada d’un nen que observa la condició humana. Estimula la nostra imaginació : aquest cargol, que busca i troba el seu camí, del matí a la nit, que sap dir “prou”… és una lliçó per als homes i les dones. Prou, podria dir-ho també el “xirment” personificat i maltractat de Giné, com el sarment de Salvador Espriu, en el poema “He mirat aquesta terra”, cantada amb tanta eloqüència per en Raimon :

Mentre comprenien savis dits de cec
com l’hivern despulla la son dels sarments,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Espriu, Raimon, Giné miren, senten, acaricien aquesta terra, fan osmosi amb ella. “El xirment” del poeta de Bages es presenta als “homes i dones del departament”. La seva vida maleïda, embrutida per les “sofrades”, mal tallat, deformat pels “cops de vent”. Avui dia, les vinyes cedeixen el lloc al cotiu urbanitzat, a cases de curta vida que seran elles també arrencades com el “pobre xirment”, “ensofrades”, i que acabaran com fagot llançat al bell mig del carrer. Giné i el xirment es van “fer companys” i el poeta assegura que li “va contar això. Per a la gent que sap escoltar, les vinyes parlen. No perdem en nosaltres el nen que somnia!

Catalunya : país de mar, de plana i de muntanyes.  Una natura sencera, íntegra, que omple l’espai. Bellesa grandiosa que l’home ataca pel profit, natura amenaçada com la llengua que llangueix en l’inevitable ambigüitat lingüística francesa :

Espieu la mar
espieu la plana
espieu el sol
espieu la muntanya
espieu tenim dues llengües
una ple dia i una per la nit (Espieu)

El mar del poeta fa “carulla trista… Els (seus) ulls tan blaus, Qui els tripitja”. Un mar exhaurit de les seves riqueses, ofegat pels desherbants. Però Giné reacciona a través de les seves imatges perquè la gent espiï i actuï per a salvaguardar els “ulls tan blaus”. El destí del poble català es mira al mar amenaçat, símbol universal que l’autora acadiana, Antonine Maillet, va vincular  a la deportació del poble acadià en la seva novel·la Pelàgia la carreta (Pélagie la Charette, premi Goncourt, 1979). Malgrat tot, Giné i Maillet semblen confiats: la Catalunya Nord encara existeix, l’Acàdia també, el gran pèlag ens ensenya i ens engatgen a protegir-les.

El vent fresc del mar, la marinada, evoca alhora el passat, el present, i el futur :

La marinada
és una història
que s’aixeca de la mar
és la memòria retrobada (La marinada)

Aquest vent,  aquesta “amiga amb els ulls blaus”, aquesta “mà dins dels cabells”, un “pi que torna a parlar”, els “senills que fan sonar”, la marinada fa la música del país.

“Nina”, canta el poeta, “El vent del món, s’és aixecat, i porta lluny el teu ressò, fa córrer fulles del passat, i troba una nova cançó”. Sabem que Catalunya és país de vents ; Raimon el canta a la seva manera : “nosaltres… al vent, la cara al vent, el cor al vent, les mans al vent, els ulls al vent, al vent del món”. Cara al vent, per afrontar l’existència dels humans, més específicament, la dels catalans que volen decidir llur futur.

Esquinçat “d’un band a l’altre del rideu”, el Pirineu es presenta com una cortina de puntes, un “rideu” de neu i no de ferro, que no impedeix l’amor i la fraternitat. Els pares d’en Joan Pau en són la il·lustració :

Los meus pares ben estimats
per una voluntat de Deu
varen néixer de cada costat
dels blancs rideus del Pirineu.
Aquí va començar la història
d’un amor pur com blanca neu
a l’ombra fresca i regalada
del blancs rideus del Pirineu. (D’un band a l’altre del rideu)

Aquí tenim la il·lustració poètica i real que un tractat no pot separar gent que s’estima, gent del mateix poble, de la mateixa família. Com tants catalans del nord, en Joan Pau va ser obligat a deixar el Rosselló per anar a treballar a París. La seva cançó “Montparnasse” n’és el testimoni :

… És un desert la capital
plena de llum i de milions
i te se’n van les il·lusions…
Quan ven la fi de la jornada
me posi el “Ball de la civada”
i quan el disc és acabat
torni posar l’altre costat
I veig les terres dels meus pares
amb la llengua de les mares
esbocinades pel profit
i dins la nit me ven i crit

I com molts catalans, Giné va tornar a Bages, el seu poble :

I quan te’n vas pel món
el teu vilatge és plom
te pesa un munt…
És com un arbre verd
amb el seu llibre obert
I recobert (Bages)

Aquest cant coincideix amb la crida d’una altra gran veu de la nova cançó nord-catalana, la d’en Jordi Barre que canta la poesia d’en Joan Cayrol :

Torna a venir Vicens
aquí és ta vida
torna a venir Vicens
és la veu d’un germà
torna torna a venir
aquí és ta vida
torna, torna a venir
el país cantarà (Torna venir Vicens)

La primera infantesa, els paisatges dels primers anys, la llengua dels avis i dels pares, el poble d’origen, el seu campanar, la plaça per xerrar, la saba de la identitat no deixaran de muntar.  “Sem pas més bèsties que els altres, solament sabem pas qui sem, ni d’on venim ni on anem, al Canigó hi ha neu” (La Crisa). Neu, imatge de la confusió, el poeta bagenc retroba novament el trobador quebequès Gilles Vigneault : “El nostre país, no és el nostre país, és l’hivern”. Un hivern interior, de falta de consciència. Els dos cantants agermanats pel llenguatge poètic aviven la nostra imaginació per canviar l’estagnació. Els grans creadors es retroben, entonen amb Lluís Llach, que vinguem del nord o del sud,  «caminem per poder ser i volem ser per caminar ». I el poeta de Bages s’adreça a França : “Vos que teniu la dignitat, com a principal referència, respecteu nostra identitat, que és un dret a la diferència.” (Diguem-ho).

Per en Joan Pau, el català és música, és “aqueixa llengua rosa” que dóna un sentit a la vida, que reconcilia amb el passat i construeix un pont cap al futur. El poeta convida els catalans a parlar:

Parla-me diguis-me coses
amb aquesta llengua rosa
que rossega pels carrers
Diguis-me coses boniques
diguis-me coses ben dites
sense pensar en res més
Parla-me diguis-me coses
amb aquesta llengua boja
que se perd en caminets…

Diguis-me lo que se passa
amb la llengua de casa
la que a escola t’han defès…
Diguis-me que la perola
de sus del foc de l’història
ten el tap que en pot pas més (Parla-me diguis-me coses)

 “Qui perd els orígens perd identitat” canta en Raimon. Els valencians que “vénen d’un silenci que no és resignat”, silenci del pes de la història, però fals silenci ple de paraules, fidel a l’imaginari del trobador quebequès Gilles Vigneault:

Les gens de mon pays / La gent del meu país
Ce sont gens de paroles / són gent de paraules
Et gens de causerie / i gent de conversa
Qui parlent pour s´entendre / que parlen per entendre’s
Et parlent pour parler / i parlen per parlar
Il faut les écouter / Cal escoltar-los
Je vous entends rêver / Us sento somniar
Douce comme rivière / dolça com un riu
Je vous entends claquer / us sento esclafar
Comme voile du large / com vela mar endins
Je vous entends gronder / us sento tronar
Comme chute en montagne / com cascada a muntanya
Je vous entends rouler / us sento ressonar
Comme baril de poudre / com barril de pólvora

…

Je vous entends cogner / Us sento colpejar
Comme mer en falaise / com mar al penya-segat
Je vous entends passer / us sento passar
Comme glace en débâcle / com gel en desglaç
Je vous entends demain / us sento demà
Parler de liberté / parlar de llibertat

Parlar, comunicar, convèncer per al poder de les imatges poètiques. La paraula : símbol de cohesió social, de fraternitat, de canvi, de llibertat. Al Quebec dels anys seixanta, l’insult suprem d’una certa elit canadenca-anglesa respecte a l’ús del francès era  “Speak white”, parla blanc, és a dir anglès. Un poema molt conegut de la poeta Michèle Lalonde porta per títol aquesta injúria. Gràcies a la nova cançó nord-catalana, amb Joan Pau Giné, Pere Figueres i Jordi Barre, la paraula sortia de l’armari, baixava al carrer, entrava en la creació literària.  Joan Pau Giné fa callar els “mestres educats” “aquells que riuen, quan tot parlant t’escapa un mot de català, els mestres educats … aquells que diuen que cal parlar francès i sobretot callar.”

El to de l’obra de Giné és molt més fantasiós i irònic que bel·ligerant. “Adieu, ça va?”, la seva cançó més coneguda, juntament amb “L’Allioli”, n’és un bon exemple. El tema és seriós, tràgic, … un país “desbotat”, però expressat a través d’una roda punxada de bicicleta, la cançó ella mateixa és per tant “lleugera”, “cantussejant”.

La divisa del Quebec, la qual apareix a les matrícules de tots els cotxes, és “Me’n recordo”, “Je me souviens”. És una crida a recordar l’exili dels quebequesos als Estats-Units el segle XIX ; recordar que la llengua del país era, és i serà el francès.

En l’obra de Joan Pau Giné, aquest record identitari es representa pel mar i per tota la natura – mar-plana-muntanya –,  signes de continuïtat, d’identitat en esdevenir. Tenim aquí la poesia de la mirada. Una sensualitat lliga eròticament el poeta amb el país :

Són com un somni
les velles barques
plenes d’històries i de records
voldrien fer l’últim esforç
per tornar festejar l’onada…
Veles i vents són mans d’amants (Les velles barques)

Els poetes quebequesos van crear, espontàniament sense consultar-se, la imatge de la “femme pays”, la “dona país”, amb nombrosos poemes sobre el paisatge com si fos un cos de dona. Giné utilitza també aquesta metàfora universal : “Jo és la mar, dins l’aigua són les dones, Jo és la mar, amb els filats pescant la lluna,… Cada dirà t’esperi, jo és la mar, país sense nom.” (Jo és la mar)

Giné convida el seu lector o la persona que l’escolta o que canta les seves cançons a gaudir de l’espectacle olfactiu i pintoresc que emana de la seves paraules :

Tots els perfums de la terra tot el llum que fa el sol
i jo quan són tot sol hi pensem
Dir que els ulls del vent ploren sus l’aigua del pont…
ho sabem ho sabem ho sabem
hi pensem hi pensem hi pensem (Hi pensem)

Tot és música, sensualitat, en un espai equilibrat tot i que debilitat:

El meu país és una pruna
passa el temps a fer torns
el sol li fa cara rodona
hi ha riberes mars i munts
la pluja hi cau i tot perfuma
el vent hi xiula una cançó (El meu país)

I amb aquesta poesia, simfonia de la natura, intervé un tema molt contemporani, el de l’ecologia a “Hi ha merda a mar” :

… milenats de fàbriques
que a la mar escopinyaran
tones i tones de brutícies
És la “rançó” del gran mercat
que fa que avui hi ha merda a mar…
una central atòmica
com sem un poble conciliant
la trobarem força bonica
És la “rançó” del quilowatt
que fa que avui hi ha merda a mar

Giné descriu també la destrucció del país, transformat en “paradís” pels turistes dibuixats en llagostes, aquesta horda “de pell blanc com núvols”, fent del Rosselló un “paisatge de paraxocs i paraxocs”, tornant als seus països d’origen “cap torrat com una fava, dins la brasa del sorral”. (“Pallagostins de l’Estiu”). Cas d’excepció: a Sant Cebrià “n’hi havia un que parlava català”. Dissortadament,  pels “pallagostins” del nord, Catalunya és… boles de picolat, USAP… La llengua catalana ? Ni vista ni coneguda: “Llavores canti pels turistes, i com hi comprenen res, els hi dic en parlant francès, vos dedicaceré els meus discs…, També canti pels catalans, mes de vegades vénen pas”. (“La la la”). Catalunya, un no-país. Com deia Gaston Miron, un dels poetes quebequesos més reputat, els “non-pays” com el Quebec (i podem afegir-hi Catalunya i Escòcia) només poden produir “non-poésie”, una “no-poesia” una “no-cançó”, reflex de la situació política, cultural, econòmica, “no-acabada”, no resolta encara. Els escriptors d’aquests països que no són països viuen en una ambigüitat perillosament assimiladora.

La cançó, la poesia sense economia, sobreviu però no floreix. “Amb el vi que se vén pas, amb treballs desgraciats”, cap normalitat. L’allioli no ha muntat encara, les desigualtats regnen,  grandioses i solemnes espectacles de “processions de la Sanch” a  Pasqua, “carrotes pels obrers” tot l’any, un país de “xomatge” que no sabem anomenar en català, i aquesta minoria que gasta sense mesura als casinos i menja a la creperia, un país d’”Argelers burgès”. I el fossat entre acabalats i no-acabalats s’ha aprofundit, casinos no només a Argelers de la Marenda sinó també al Volo, a Cotlliure, a Sant Cebrià, al Barcarès… una costa de casinos.

L’obra de Giné ressona d’actualitat. Les darreres notícies, les “darreres noves”  del poema d’aquest nom, fan esclatar “bombes atemptats, guerres i disbarats, Plou gotes de sang, el nostre món, va mal.”

Malgrat tota aquesta misèria, malgrat la destrucció de la natura i els atacs en contra del català, temes que preocupen Giné, el que domina en la seva obra és la grandesa del país, la toponímia commovedora, i, més que la mort, més que el patiment, hi ha l’amor i la tendresa :

Deambules dia i nit
sota els meus dits
dins dels meus somnis
Deambules dia i nit
sigui lluna o sigui sol
ets la qüestió
i la resposta
Sigui lluna o sigui sol
i tan sols si t’imagini
t’estimi (Qüestió d’amor)

Enutjat per les injustícies, el poeta és salvat per la suavitat i la dolçor de l’amor :

Cadi camí ten la seva porta…
tardes d’hivern si me’n recordi
a la finestra dels teus ulls
penjat com si plovien cordes
dins la calentor dels llençols  (Camins)

I aquesta dona, aquesta musa, és la dona del país, és la saba que munta, el cant d’ocell que piteja : “Catalana ets la saba que sempre a punt de muntar, Catalana ets el cel, Sota de cada soca hi dura un cant d’ocell, Catalana Catalana Catalana.”

Per què m’agrada l’obra de Joan Pau Giné ? Perquè escoltar-la és sentir pujar l’alegria en mi i tenir el sentiment de voler millorar la qualitat de la condició humana. No tot està perdut. Un dia l’allioli muntarà.

_______________

Donald Smith és catedràtic emèrit de literatura quebequesa (Universitat Carleton, Ottawa), editor  i autor d’una quinzena de llibres dels quals D’une nation à l’autre, Gilles Vigneault, conteur et poète, Jacques Godbout : du roman au cinéma, L’Écrivain devant son oeuvre, Dictionnaire du français québécois, acadien et cadjin.

Donald Smith escriu articles en català, francès i anglès sobre la relació entre el Quebec i Catalunya.