CULTURES D’ARREU DEL MÓN HIVERN 2008 – NÚM 4 – VALLESPIR
Donald Smith, catedràtic de literatura quebequesa (Universitat Carleton, Ottawa), editor (Éditions Québec Amérique International, Montreal, on va publicar en traducció francesa obres d’escriptors canadencs-anglesos així com el novel·lista americà-bretó-quebecquès Jack Kerouac), autor d’una quinzena de llibres dels quals D’une nation à l’altre, des deux solitudes à la cohabition, Gilles Vigneault, conteur et poète, Dictionnaire du français québécois, acadien et louisianais. Actualment, viu a Cotlliure on fa cinc anys va arribar un 23 de juny. De vegades, la casualitat fa molt bé les coses. Tot just arribat, va assistir als focs de Sant Joan a la platja, i no sabia on es trobava, al Quebec, a França, a Catalunya ? Sant Joan, o més aviat el 24 de juny, és precisament la festa nacional dels quebequesos. Mai les flames del voramar no deixaran la seva imaginació.
Vaig néixer a Toronto, dins una família canadenca-anglesa. Tota la meva família ve del Manitoba, província de l’Oest que fa cent anys era mestissa (mestissatge amerindi i canadenc-francès). Ara, el francès no hi es parlat gaire. Era la llar d’en Louis Riel, líder dels mestissos penjat per traïció pel govern central d’Ottawa, i cent d’anys més tard, rehabilitat per Ottawa que va emetre un segell en el seu honor, creen els herois que volen! Almenys, un error racista era corregit.
Vinc d’una família que no parla francès, com la majoria dels canadencs anglesos, i tot indicava que esdevindria un canadenc anglès típic de Toronto, enginyer en electricitat com ho volia el meu pare. Però, l’electricitat que anava a descobrir no era la que m’esperava. El llampec va venir del balcó de l’ajuntament de Montreal: un cert general declarà el 24 de juliol del 1967 el famós «Visca el Quebec lliure». Tenia 21 anys, parlava una mica francès, però no coneixia res del Quebec, excepte els jugadors de l’equip de hoquei sobre glaç «Les Canadiens» anomenats Els Gloriosos, símbol nacional tan fort pels quebequesos com el del Barça o de la USAP. Vivia dins el que Hugh Maclennan, l’escriptor canadenc anglès, anomenava « Les dues solituds », la del Canada anglès, la del Quebec francès. Els meus coneixements no anaven més lluny que un partit de hoquei entre els Gloriosos de Montreal i les Fulles D’Erables de Toronto, lluita interna sobre gel entre les dues nacions, exutori cultural i lingüístic curiós. Calia que m’alliberés d’aquesta trava. Vaig dir doncs al meu pare que marxava al Quebec per aprendre el francès i sobretot conèixer els meus veïns, els meus «germans», els quebequesos.
Fer cohabitar dins un mateix país pobles de llengua diferent, no és fàcil. Bé ho saben els suïssos, els belgues, els canadencs, els catalans del Nord i del Sud… En arribar vaig descobrir, per a citar el gran escriptor quebequès Jacques Ferron «un país dins el país», i també, com ho diu el títol d’un recull de contes seu, un «país incert». País dins un país, és clar: la gent parla una llengua diferent de la de la resta del país ; la població té una tradició oral i escrita vella de quatre segles; el Quebec, tres vegades més gran que França, es compon de moltes regions com un país legal, real sobre el paper. Jo deia a l’inici «Bonjour mes frères», em contestaven, «Bonjour ami». Tenia coses a aprendre !
L’escriptora acadiana Antonine Maillet, l’autora de la novel·la Pélagie la charrette, historià del retorn al «pais» (L’Acàdia canadenca, avui província del Nouveau-Brunswick; abans la deportació de 1755, era la Nova Escòcia), narra la vida d’una família d’acadians deportats a Lousiana. Jo vaig dir a Antonine que era una llàstima que els acadians no tinguessin ni capital ni govern propi, com els quebequesos. Em va respondre que un país pot ser dins la persona, interior, i que sovint aquesta mena de país és tan fort com un país real. És veritat que els acadians, 300.000 persones, sempre parlen el francès, malgrat l’absència d’estructures com les dels quebequesos. El mot país té moltes significacions: podem dir d’una regió, d’una vall, d’una cadena de muntanyes, «Quin país més bonic !», i els catalans poden parlar dels seus països, interiors i geogràfics. La recuperació del mot país pels pobles europeus anomenats regionals és una clau essencial, per a una assegurança suficient, per un àmbit de comunitat que creu al seu futur. Cal evitar allò que els Quebequesos anomenen la «louisianisation», és a dir, l’assimilació, la folklorització, la desaparició d’un idioma, d’una cultura. Això amenaça els catalans del Nord, i, d’una manera menor, els habitants del Principat. He anat a Louisiana del sud, he parlat francès amb la gent gran, i vaig veure, malauradament, que el fet francès «cadgin», es limita al menjar dels crancs de riu (boles de picolat si voleu!) i a la música cadgina.
Lluitem doncs per que la USAP i la sardana no siguin un dia símbols folklòrics, crancs d’una cultura enterrada, burro mut. Hi ha receptes per a evitar una tal tragèdia. Val la pena de mirar atentament el cas dels canadencs francesos que viuen fora del Quebec.
Permeteu-me de tornar a la meva experiència de «canvi de nacionalitat», de país interior. Als vint anys, vaig donar-me el repte d’esdevenir especialista de cultura quebequesa, i amb el temps, hi he arribat, canviant de pell, anant d’una nació (canadenca-anglesa) a una altra (quebequesa). He canviat, amb molt de gust, i sense renegar la meva cultura d’origen, de llengua d’expressió. Escriure dins una llengua altra que la de la seva llengua materna procura un plaer increïble que estimula la imaginació i fomenta la creació. Em sentia com un nen que descobreix el plaer sensorial de mots nous. Encara avui, quan escric articles o llibres en francès gaudeixo del mateix plaer. L’arribada última d’aquesta evolució era l’escriptura dels meus llibres sobre la literatura, la cançó i el francès quebequès. Podeu doncs imaginar el plaer enorme que sento en escriure aquest article en català, el meu primer escrit dins la llengua dels Països Catalans que m’envolten i m’encanten.
No tinc l’espai aquí per comentar la situació dels quebequesos. Peró vull intentar de resumir la meva apreciació. França tenia a l’Amèrica del Nord la colònia de Nova França. El rei de França decidí que no volia guardar aquesta terra, i la victòria del general Wolfe en contra del marquès de Montcalm cedí el territori a Anglaterra. Els dos combatents moriren a les planes d’Abraham l’any 1759, i el Canada sota tutela anglesa començà a prendre forma. Per a començar, el Baix (el Quebec d’avui) i l’Alt Canada (actualment l’Ontario), i desprès van néixer les províncies a l’Oest i a l’Est i els territoris del Nord.
El Lord anglès Durham escrigué un informe el 1832 on recomanà l’assimilació dels canadencs francesos que Durham gosà descriure com «poble sense llengua, sense cultura, i sense història». Irònicament, l’informe Durham fou el motor del desenvolupament de la presencià canadenca francesa a Amèrica. L’historiador François-Xavier Garneau contestà a Durham en escriure (el 1845) en quatre volums la història del Canada, història d’un poble «sense història» ! Una mentalitat, una cultura, una llengua pròpies existien al Baix Canada i remuntaven a l’arribada de Jacques Cartier en 1534. Ja, amb els contactes entre amerindis i francesos, una llengua específicament canadenca-francesa neixia.
La situació evolucionà vers una confederació canadenca que fou creada l’any 1867, i la província del Quebec fou promoguda provincia bilingüe. Hi hagué temptatives radicals com la rebel·lió dels Patriotes (1837-38), decebuts per Londres i desitjosos de crear un país de llengua francesa. Revolta reprimida. Seguirà un període on l’església, sovint en col·lusió amb el poder anglès, creà una societat teocràtica, aïllada, i protegida contra la influència de l’anglès. Els canadencs francesos feren famílies nombroses (la famosa venjança de les bressoles), visqueren al camp, lluny de les ciutats, i proliferaren.
El desvetllament de la nació quebequesa vindrà a la fi dels anys cinquanta, com molts moviments d’alliberació al món. El Front d’alliberació del Quebec posarà bombes, un ministre serà assassinat. Afortunadament, els quebequesos renunciaren a la violència i optaren per la famosa «Revolució tranquil» que canvià totalment la societat quebequesa. El primer ministre Jean Lesage començà a bastir una societat laica avançada, el Partit quebequès i sobretot, el gran demòcrata René Lévesque continuà l’obra de Lesage per fer del Quebec una regió de llengua francesa, d’igualtat, moderna, amb universitats a totes les regions, i els recursos naturals com l’electricitat sota control de l’estat quebequès i no dels americans.
La llei 101, farà del francès la llengua de treball, la llengua de l’escola, i permetrà fer cursos als immigrants per a facilitar la integració. Com ho deia René Lévesque, «l’aparador del Quebec ha de ser tan francès com el del Canadà anglès és anglès». Era la gran època dels cantants com Gilles Vigneault, Félix Leclerc, Robert Charlebois, i tants altres. Dins l’imaginari i dins la realitat, el Quebec caminava amb «Quebec Air» (imatge d’una cançó de Charlebois), un viatge fins a la consolidació de si mateix.
Les Nacions Unides reconeixen el dret dels pobles de decidir el seu futur, la constitució canadenca, no, la constitució espanyola, tampoc, però un poble pot organitzar un referèndum sobre el seu territori per consultar la seva població sobre mesures necessàries per a salvaguardar la llengua de la majoria, el Quebec l’ha fet dues vegades. El Principat pot fer-ho, el país basc també, la nostra regió també.
Si una llengua regional o nacional és amenaçada com el català a França, al Principat, o el francès al Quebec, és normal i legítim de legislar per assegurar la supervivència d’aquestes llengües anomenades regionals per Europa, segones pel Canada. L’espanyol no és amenaçat, l’anglès del Canada i del Quebec tampoc. Que quedi clar: jo crec que podem formar dins una gran regió catalana a França i a Espanya joves que parlaran bé el català, el francès, l’espanyol i l’anglès. I aquesta regió seria rica culturalment i econòmicament. La gent d’aquí tindria eines per reeixir. L’aparador de Barcelona ha de ser tan català com el de Madrid és espanyol ; i l’aparador de la nostra regió Catalunya-Nord ha de ser bilingüe català-francès.