Colla d’idiotes

 2 de març 2026

Analisi

Una crida a l’acció

“Vous n’êtes pas écoeurés de mourir, bande de caves?”, la interpel·lació feta pel poeta quebequès Claude Péloquin el 1969, ha quedat com una icona del despertar del sentiment quebequès. Un any després l’artista catalanoquebequès Jordi Bonet va esculpir la frase al Grand Théâtre de Québec, que traduïda dona títol a aquest article i vol ser un crit d’alerta i esperanç alhora per al català.
 
DONALD SMITH – CATEDRÀTIC EMÈRIT
UNIVERSITAT CARLETON (OTTAWA)
 
És dissabte, dia de partit al Camp Nou. Gràcies als cartells en català, trobo el meu seient. Al meu costat, seu un senyor que parla a la seva filla en castellà. Jo soc quebequès. Tant en les pantalles com en la megafonia tot és en català. Sona el càntic del Barça Un dia de partit, tots tres el cantem sense que l’idioma sigui un problema. “Un dia de partit, al gol nord vaig anar, només d’entrar a la grada, em vaig enamorar.” Després del partit, surto del recinte esportiu i entro en un bar. Quan demano un tallat, el cambrer em diu que no m’entén. Què ha passat? Barcelona ha deixat de ser una ciutat catalana? Vet aquí la realitat amb què em trobo dia sí, dia també. I jo, que no parlo castellà sinó català, penso que hem d’enamorar els habitants de Catalunya perquè tothom participi en català de la vida tan rica que ens ofereix el país: en la cultura, en l’esport, en la seva natura, en la seva economia, etc.
 
Quan només llegeixo rètols o em parlen en castellà, em sento en un país estranger, sobretot tenint en compte que fa vuit anys vaig decidir que si volia viure a Catalunya calia aprendre el català. Com millorar, doncs, la presència del català? Sens dubte cal canviar actituds: quan entreu en una botiga en què l’aparador només sigui en castellà, queixeu-vos; quan un menú no estigui en català, queixeu-vos; quan us despatxin en castellà, demaneu ser atesos en català; quan una persona us parli català amb accent, no li respongueu en castellà. L’automatisme, sovint inconscient i tan interioritzat, d’acceptar ser tractat en castellà o de canviar nosaltres al castellà és un insult al nostre idioma i a les persones que fem l’esforç de parlar-lo. Anem amb compte, perquè si no cuidem el català es tornarà tan minoritari que un bon dia haurà desaparegut.
 
L’Estatut de Catalunya fixava el català com a llengua preferent; volia dir això que no només es tenia el dret de parlar en català sinó també de ser respost en català. Malauradament, i de manera vergonyosa, el Tribunal Constitucional va eliminar l’adjectiu preferent, de manera que, en l’àmbit privat, només es pot apel·lar al dret de poder parlar-lo però no al de ser tractat en el nostre idioma. Això ha afeblit molt el català i demostra una de les principals diferències entre la llei quebequesa, que consagra el francès com la “llengua de treball”, i la llei catalana sobre l’ús de la llengua. Cal rebel·lar-nos contra aquesta agressió utilitzant cada dia en la nostra quotidianitat el català. La nostra insistència, n’estic segur, farà que el català tingui més valor, que esdevingui aleshores un requisit per trobar feina i que, en conseqüència, la gent el vulgui aprendre perquè, finalment, nosaltres siguem tractats en català.
 
Catalunya té el millor sistema d’immersió del món. La prova és que els estudiants catalans, quan acaben la formació obligatòria, dominen tant el castellà com el català. Malauradament, els aires a Europa no ens són gaire favorables. Amb tanta ultra intolerància cal blindar la nostra immersió i, alhora, propiciar que els patis de les escoles esdevinguin espais de joc, també en català. En els de Barcelona, microcosmos del que Catalunya pot esdevenir, el castellà hi predomina fins i tot entre els alumnes catalanoparlants. És una tasca difícil, si bé no impossible, perquè Catalunya no té el control total sobre l’ús de la llengua a l’escola. Els tribunals espanyols ni accepten ni entenen el fet que el català sigui la llengua d’ús comú i que, com a llengua amenaçada, ha de ser protegida; el castellà, en canvi, no essent una llengua en perill, gaudeix del màxim respecte i protecció dels jutges. Intento entendre-ho, però no ho aconsegueixo perquè estic forjat sota el prisma quebequès i canadenc en què el pati es concep com a part indissociable de l’escola. Així, com que és un espai educatiu més, a les escoles públiques francòfones del Quebec el francès és la llengua normal i obligatòria als passadissos, els espais comuns, les aules… El mateix succeeix a les escoles d’immersió en francès per a angloparlants al Canadà anglòfon. Però per arribar a aquest punt es va haver de lluitar molt. Als anys cinquanta del segle passat, el Quebec estava sotmès a la dominació lingüística dels anglòfons. El despertar del sentiment quebequès als anys seixanta va propiciar l’anomenada “Révolution Tranquille”. El gran poeta quebequès Claude Péloquin va escriure el 1969 “Vous n’êtes pas écoeurés de mourir, bande de caves?” (“No esteu farts de morir, colla d’idiotes?”). Un any després, l’artista catalanoquebequès Jordi Bonet va gravar aquesta frase en un dels murs del Grand Théâtre de Québec donant-li així encara més rellevància i convertint-se en una crida a l’acció. Els grans cantautors Félix Leclerc i Gilles Vigneault, o l’escriptora Michèle Lalonde amb el seu poema èpic Speak White, insult que alguns angloparlants adreçaven als francòfons del Quebec quan utilitzaven la llengua francesa en públic (l’equivalent del “habla en cristiano” que castellanoparlants propiciaven als catalanoparlants), van despertar la consciència col·lectiva tal com a Catalunya van fer els Setze Jutges.
 
Ara és el moment de tornar a alçar-se i dir un no rotund, com el d’en Raimon, quan els nostres drets lingüístics són trepitjats. I la immigració, quin paper hi té? Voler controlar la immigració no és sinònim de no voler o d’odiar les persones immigrants. A Catalunya no volem discriminar-les o tractar-les com fa l’actual govern dels Estats Units. El govern espanyol vol regularitzar la situació de 500.000 persones migrades. D’aquestes, 150.000 es troben a Catalunya. La pregunta és si aquestes persones podrien contribuir a castellanitzar encara més el país. El Quebec té el control de la immigració. Va demanar aquest poder al govern federal per contribuir a preservar el francès. A  Amèrica del Nord, hi ha més de 400 milions d’anglòfons i uns 8 milions de quebequesos francòfons, tal com al Principat hi ha uns 8 milions d’habitants. El govern quebequès selecciona les persones que obtenen el permís per anar a viure al Quebec. Parlar el francès dona punts perquè sens dubte facilita l’acollida però, havent-hi altres criteris de selecció que compten igualment, el resultat final és que moltes persones no francòfones obtenen també el permís d’entrada. Per a elles, hi ha seguidament una formació gratuïta d’entre tres i sis mesos de francès i de cultura quebequesa. Quan finalitzen els cursos, les persones es mostren molt satisfetes perquè la seva integració és molt més fàcil. Catalunya podria tenir el mateix control de la immigració que el Quebec? Actualment sembla impossible. Bona part dels ciutadans de l’Estat espanyol, partits polítics, judicatura i govern tenen moltes reticències a reconèixer la pluralitat nacional de l’Estat. El Canadà és molt més descentralitzat perquè és una confederació i respecta les minories lingüístiques i culturals. Costa imaginar que l’Estat espanyol arribi a acceptar mai un model similar, mentre que el dret a decidir, ja ho hem vist, és negat una i altra vegada malgrat que és un dret reconegut per les Nacions Unides i Espanya va signar els tractats que el recullen (l’article 1 de la Carta de l’ONU i el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals) en què s’estableix el principi que “tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació”. Així, si bé aquest dret forma part de l’ordenament jurídic espanyol, amb un pes tant o més fort que la Constitució, és vulnerat sistemàticament.

El 1969, el grup de rock progressiu quebequès La Révolution Française va publicar la cançó “Québécois”, la tornada de la qual va connectar amb les reivindicacions nacionals:“Québécois, nous sommes Québécois/ Le Québec saura faire/ S’il ne se laisse pas faire”. Transposat al català, podríem entonar: “Catalans, som catalans / Catalunya sabrà actuar / Si no es deixa dominar”.

JORDI BONET DE TAÜLL AL GRAND THÉÂTRE retrata la catalanitat d’un dels
grans artistes del Quebec del segle XX, gràcies a un recorregut que permet descobrir la història, la cultura i el patrimoni de Catalunya que van marcar la vida i l’obra del cèlebre pintor, ceramista, escultor i muralista quebequès.

Nascut a Barcelona l’any 1932, Jordi Bonet viu una infància marcada no sols per la violència de la Guerra Civil espanyola (1936-1939) i la repressió sota la dictadura de Franco, sinó també per l’amputació del seu braç dret arran d’un accident a l’edat de 7 anys.

Criat en el si d’una família oberta a l’univers de les arts i de la cultura, aviat s’interessa per l’arquitectura, l’art, la literatura i la història de Catalunya. Gràcies al seu pare i al seu oncle, Jordi Bonet descobreix l’art romànic i l’art modernista catalans. L’església de Sant Climent de Taüll, amb la seva pintura mural del Crist Pantocràtor, i el conjunt de les obres de Gaudí, entre les quals la Sagrada Família, li deixaran una empremta inesborrable.

L’any 1954 s’instal·la al Quebec. Tanmateix, retornarà en diverses ocasions a Catalunya, especialment a Taüll, al Pirineu català. També farà estades a Mallorca, per visitar el seu amic d’infància, el gran poeta i novel·lista Blai Bonet.
La seva primera gran obra d’art públic porta per títol Homenatge a Gaudí, inaugurada el 1963. Està formada per vuit timpans destinats a decorar les portes d’entrada de la sala Wilfrid-Pelletier de la Place des Arts de Montreal.
El 1969 realitza la seva obra mestra: la pintura mural del Grand Théâtre de Quebec, una creació monumental en tríptic sobre els temes de «la mort, l’espai i la llibertat». Una frase del poeta Claude Péloquin, gravada en un dels murs —«No esteu tips de morir, colla d’idiotes! Ja n’hi ha prou!»— provoca un escàndol.

L’any 1976, el seu gran amic Blai Bonet llançarà, de fet, una rèplica literària a aquesta polèmica amb la publicació del recull Has vist algun cop, Jordi Bonet, Ca n’Amat a l’ombra? En el marc d’aquesta exposició, es presenta per primera vegada material inèdit de Blai Bonet relatiu a un projecte inacabat de catàleg d’exposició sobre Jordi Bonet. Creador prolífic, Jordi Bonet mor de leucèmia el 25 de desembre de 1979 a l’edat de 47 anys.

Amb aquesta exposició (2020), la secció d’Estudis Catalans de la Universitat de Montreal va retre homenatge a Jordi Bonet l’any que es commemorava el 50è aniversari de la pintura mural de Quebec i el 40è de la mort de l’artista.

La versió catalana d’aquest web (https://ccquebec.cat/taull/catala/) ha estat possible gràcies al finançament del Casal català del Quebec i la Secretaria d’Afers Exteriors de la Generalitat de Catalunya.